Sobre la llibertat individual

La llibertat individual consisteix a tenir l’autoritat suficient per a conduir la pròpia vida. En conseqüència, se’ns priva de la llibertat quan se’ns tutela de forma irrespectuosa i se’ns impedeix actuar segons els nostres criteris. Aquesta situació es dóna quan, per part de l’entorn social, es sotmet l’individu a decisions alienes i se’l priva de tota possibilitat d’exercir cap influència sobre la seva condició personal. No obstant, no se’ns permet actuar amb absoluta impunitat en tota situació ni exercir la nostra ambició per davant de qualsevol altra opinió. Això no contradiu la llibertat individual, ja que aquesta implica una responsabilitat davant la comunitat. La llibertat col·lectiva es podria entendre com la llibertat individual de tots i cadascun dels membres de la comunitat, no només la d’un grup reduït.

En una societat dinàmica com la que gaudim en l’actualitat, l’exigència de submissió a la comunitat és un fre al desenvolupament comercial i a la flexibilitat que permet una ràpida adaptació a les situacions imprevistes i de considerable perill. D’aquest fet se n’extreu que en una societat on no es respecta la llibertat individual esdevé una societat rígida i fràgil, on la no acceptació de divergències respecte a l’autoritat centrat degrada la convivència fins extrems insostenibles. La llibertat individual, com és entesa actualment, representa l’estímul necessari i suficient per aconseguir l’equilibri entre les diferents voluntats i conservar-lo de forma perdurable. Si això és així, és pel simple fet d’haver-se superat un límit en la capacitat d’una comunitat d’absorbir els diferents conflictes que els seus components són capaços de generar.

Una dada que no podem obviar és que sempre són les opinions dissidents i herètiques les que, per la seva manifesta excentricitat, ens ofereixen les solucions més impensables quan ens crèiem perduts enfront una dificultat de caire insòlit. En aquest sentit, un grup social dòcil es troba indefens quan es canvia la direcció del poble. L’autoritat dels líders sols és útil quan rep les crítiques més incisives del poble, perquè només aquest mètode permet discriminar les autèntiques decisions constructives de l’abús de poder i l’arbitrarietat en el judici. Fins aquí, estem d’acord en que la llibertat individual garanteix la bona salut en una societat que té l’ambició de mantenir-se estable en el temps respecte a les comunitats veïnes i respecte a l’equilibri intern. Això si, sempre que s’eviti la lluita extrema i la intransigència d’una minoria bel·licosa respecte l’entorn global.

Sensibilitat numèrica

Observi’s la desmesurada desproporció entre una societat cada cop més matematitzada, com de seguida comprovarem, i l’innegable annumerisme –dificultat en la comprensió i ús del sistema numèric i llurs relacions internes– de les persones que integren aquesta societat. Diguem-ho d’una altra forma: com en el cas de les cèl·lules constituents i l’organisme en qüestió, hem arribat al punt de desenvolupar una estructura que, a part de trascendir l’existència humana, es regeix per unes normes i criteris que són en general inabordables i de difícil accés pels seus elements constituents, és a dir, nosaltres. Ens podríem preguntar pel significat d’aquestes afirmacions tan contundents, però prefereixo comentar-les abans de jutjar-les.

Per començar, quan parlo d’una societat altament matematitzada, no em refereixo únicament a l’altament desenvolupada tecnologia actual, que no deixa d’ésser essencialment accessòria. Ni tampoc a la profundament arrelada caracterització comercial d’una societat que es basa en associar objectes a persones i en modificar aquestes relacions. Fins i tot en les situacions d’oci, relacions socials o en la lluita per la supervivència hem d’estar pendents de tot un regitzell de dades, manifestacions i regles formals que configuren una especie de joc del que només sabem que s’anomena vida. Aquest joc presenta una estructura causal, fàcilment analitzable de forma matemàtica i, per tant, susceptible de respondre a les eines de que es disposa actualment.

Tanmateix, s’ha d’advertir la difícil relació entre els ciutadans d’aquest món i el món dels nombres. Especifiquem-ho: qui sabria dir d’un cop d’ull quants maons s’han utilitzat per construir la seva pròpia casa; o, com ja va fer notar Arquímedes, si existeixes nombres suficients com per ennumerar la totalitat d’àtoms del cosmos; o si la diferència entre un milió de segons i un bilió de segons és significativa en termes de vides humanes. Tots aquests exemples són arguments clàssics per denunciar amb claretat la incultura numèrica d’un important sector de la població, i fan referència al fet que hom sap desenvolupar amb presició arbitrària un algorisme o mètode de càlcul, però ens falta la valoració intuitiva o estimació de les quantitats que ens envolten.

De fet, com argumenten quasi tots aquests individus, als quals els sembla digne autodeclarar-se matemàticament incults: per què capficar-se amb aquestes qüestions tan banals quan el que importa realment és menjar cada dia i conservar les amistats. Bé, admeto que la matemàtica no és imprescindible per a la supervivència, però no se’m pot negar que la matemàtica és un fenòmen social que mereix ser considerat com a tal i no ser tractat com una plaga que s’ha d’eliminar. I, fins i tot m’atreviria a afirmar que gent que no ha assimilat el llenguatge formal de la ciència és capaç de desenvolupar estratègies sorprenenment complexes per a fer front als reptes quotidiants, que poden ser considerades com a casos particulars del mètode usat generalment en la resolució d’una àmplia gamma de problemes matemàtics, amb el corresponent canvi de llenguatge.

Després, l’altre problema és el concepte de la matemàtica que té la gent. Si preguntes a qualsevol persona del carrer, què creu que és la matemàtica, et respondrà que són les quatre operacions bàsiques, saber utilitzar la calculadora, un conjunt de fórmules que no serveixen per a res, la distracció dels aristòcrates grecs; o, si tenen més cultura científica, la base de la ciència o de la tecnologia, però no de l’art o de les humanitats. Quan, en realitat, la matemàtica és una forma de pensar, resoldre problemes, relacionar conceptes, trobar estructures enmig del caos, classificar i organitzar correctament. Tot això no s’ensenya a l’escola, i aquest és un dels problemes a que s’enfronta la pedagogia actual. Per exemple, quan la gent amb qui parlo s’assabenta que estudio matemàtica a la universitat, sempre obtinc dos tipus de reaccions totalment oposades: o em diuen que no els agrada gens, òbviament perquè no els va anar bé, o que els agrada però no hi troben sortides professionals a part de l’educació.

Darrerament, s’està parlant en els cercles de professors de matemàtica i persones afins del que en anglès s’anomena number sense, que es podria traduir com sensibilitat numèrica. Consisteix en una especial sensibilitat en relació a la percepció del sistema numèric, a les relacions internes i l’estructura numèrica, comprendre amb profunditat l’efecte constatable de les operacions més usuals i establir nombres de referència que ens puguin servir per entendre la distribució física de diferents nombres. En resum, una espècie de familiaritat en l’ús quotidià dels nombres i la seva valoració com a entitats fonamentals que són. També resol problemes relacionats amb la combinació de diferents elements en estructures complexes, l’organització i l’ordenació de grans quantitats de dades, l’elaboració de trucs i tècniques que amb una elecció adequada d’idees simples i essencials ens permet d’encarar-nos a tota mena de problemes. Òbviament, també s’ha de considerar la sensibilitat geomètrica, que es podria escindir en una part topològica i una altra per a la mètrica euclidiana, que és molt utilitzada pels arquitectes i enginyers. Aquesta darrera ha estat especialment descuidada des de l’implantació de l’anomenada matemàtica moderna, i és una autèntica llàstima, perquè amb la sensibilitat a les fòrmules –que no deixa d’ésser la que he descrit originalment– no n’hi ha prou. De fet, aquest tipus de sensibilitat no deixa de ser la que tant admirem en els grecs, i la que tant admiraven ells mateixos i altres cultures, la capacitat de trobar solucions elegants i enginyoses a problemes aparentment impossibles.

A totes aquestes reflexions, hauria de tenir especial significació el fet de la natural reticència social als canvis, especialment si aquests són modificacions de llargues tradicions amb un pes que pot ser considerat excessiu, segons com s’usi. O, per altra banda, el fet que els estudiants de secundària amb tendències a l’estudi determinin la naturalesa d’aquests per la seva relació personal amb els mètodes i conceptes matemàtics. Des del punt de vista pragmàtic, del càlcul d’interessos, la qüestió és sobre qui recau la responsabilitat final de que els alumnes s’interessin per les lliçons que els professors els transmeten. En el cas universitari es ben clar, l’alumne sent un profunt reconeixement en vers el professor pel fet que aquest comparteixi uns coneixements que el primer annel·la pel seu propi profit. Però, quina motivació té un estudiant de secundària per adquirir uns coneixements que, en principi, tenen tan poca incidència en la seva vida quotidiana. En aquest punt, es podria concloure que s’ha d’establir un règim disciplinari on l’esforç individual mai serà suficient per a satisfer les exigències del grup. La darrera paraula la té la tolerància psicològica de cada persona, comparable a la corda del violí: poc tensa no fa música, però massa es pot trencar.

També seria força raonable ensenyar a pensar -tant de forma crítica com pràctica, ètica, estètica, constructiva, dinàmica, fluida i flexible-, evitar caure en la sugestionabilitat o, fins i tot, en la manipulació. Acceptar la responsabilitat que comporta la llibertat i aprendre a valorar la dificultat en la realització de tasques com una forma de posar-se a prova. Potser aquest darrer plantejament no és un tema específicament matemàtic, és un problema global del que certs símptomes fa temps que es coneixen i es discuteixen per part d’una comunitat que s’ha mantingut massa aïllada i n’ha quedat perjudicada. Suposo que com en tot llenguatge, s’han de combinar l’aspecte lúdic amb la descripció dels problemes que l’han fet evolucionar, en el cas de la matemàtica es tracta de les paradoxes. Però per a això fa falta gent motivada i adequadament documentada.

A on condueix una política sense ètica?

Una política sense ètica no es una política sense moral, en altres paraules, sense un diccionari elaborat del que s’escau i el que no; una política sense ètica es una política sense un codi de convivència que ens asseguri una certa continuïtat i estabilitat. En principi, es podria pensar que l’objectiu de la política és la gestió dels recursos i dels serveis en un determinat territori; en realitat, l’objectiu de la política és la seva pròpia supervivència. Un determinat règim polític pot ser solidari o insolidari, això entra en el camp de la moral; però un règim polític té èxit si no és substituït per un altre.

Arribats en aquest punt, ens podem preguntar: on hi intervé l’ètica?, com contribueix l’ètica en l’èxit de la política? Una possible resposta emfasitzaria l’aspecte humà de la política: un règim humanista que pretén la felicitat general i l’ordre cívic entre els seus integrants tindria bona acceptació i evitaria el rebuig del poble. Però la realitat ens desmenteix aquesta hipòtesi: no tots els governs cruels són abolits, i no tots els governs amables són respectats. S’ha de trobar una altra solució. El que és clar és que no es pot negar l’existència de conflictes: la lluita per la supervivència en el món que ens envolta i amb els competidors que ens acompanyen dóna lloc a drames terribles i reaccions ingrates. Per tant, són necessaris uns criteris comuns per evitar el col·lapse de les estructures socials existents. Aquests criteris s’han d’integrar en la vida política, i l’objectiu de la política és vetllar per la seva conservació; ja que els mencionats criteris contribueixen a allargar l’esperança de vida de l’equilibri social present.

Hi ha una gran diversitat per escollir entre diferents conjunts de criteris, i cada opció dóna lloc a climes diferents. Però s’ha de fer notar que no estem sols al món i no hem de buscar únicament un sistema de vida que ens sigui el màxim de favorable, s’ha d’estar atent a les circumstàncies de l’entorn per adaptar-se millor i ser compatibles amb els nostres veïns. Es pot disposar del millor sistema ètic imaginable, però en un entorn inadequat ens pot portar a la ruïna. L’objectiu de la política és, en conseqüència, trobar un codi fort i perdurable; sense aquest codi ens veiem abocats a l’extinció. Es pot concloure que una política sense ètica és com una política amb una ètica dèbil, i ens condueix a una absència de futur, a l’atzar i al caos, on serem absorbits o directament eliminats del joc.

L'Europa dorment

Silenci, no la despertèssiu pas... És Europa, aquí present, qui dorm. Un son lleuger i feixuc alhora, una letàrgia inacabable i aclaparadora. Europa dorm: no està en la plena capacitat de les seves facultats, es troba mancada d'energia i sense la voluntat suficient per avançar en la direcció correcta. Què està pasant? Qui n'és el responsable?
Si et passeges per les seves ciutats et trobaràs que la gent està ensopida, no hi ha vida dins Europa! Et mous i ensopegues amb un cos mort, un pes inútil que impedeix l'avanç inevitable del progrés, el camí està bloquejat i ningu té la més mínima intenció de fer-hi res. Per què? Busca una cara alegre, un nen ple de vida i et trobaràs amb gent exhausta.
Es tracta d'un problema molt greu, de difícil solució, però el pitjor de tot és que sembla que a ningú li interessi que les coses vagin bé. Et passeges per Europa i a ningú sembla tenir el més mínim interès a aconseguir un lloc grat per viure. La gent s'acontenta amb la carronya que queda desprès de de la guerra fraticida que ha malmés la voluntat de viure en aquest continent de gel.
Desolació, en això s'ha convertit aquesta antiga fortalesa de la llum.L'erosió de la vida ha estat tan aclaparadora que ningú s'ha dignat a fer cap intent de reconciliació i ens trobem enmig de pugnes tradicionals que ningú té el més mínim desig de solucionar: als europeus ens agrada la lluita, som carn de conflicte. No en va la filosofia va nèixer i crèixer a Europa, ja que ens encanta la discussió inútil!
Mira, allà hi ha un europeu! Acostem-nos-hi amb cautela, a veure que diu... Passeja tranquil, fumant d'amagat, tot nerviós (camina tant ràpid que quasi no el podem abastar. Imagina't si estiguès intranquil...). Compte! Ens ha vist. S'acosta... amenaçador. O potser no? qui ho poguès saber? Essent com és un europeu...
-Hola, -diu-. Què us ha dut aquí? No us havia vist mai.
-Jo, sóc un sociòleg -menteixo.
-Ah! Molt bé.
S'allunya, sota l'ombra de la sospita. El deixem, no en traiem res. Ara, reflexionem sobre la identitat europea: què és això? Existeix realment? Qui són els europeus? Que en podem esperar?
Amb el cor oprimit, transmeto el meu missatge (resultat de profundes cavilacions) al meu veí. Som una comunitat de veïns mal avinguts. Tots estem en desacord amb el veí immediat i d'acord amb el següent. Seriosament, us podeu arribar a imaginar que aquest grup heterogeni de pallassos de circ amb pretensions de glòria pot arribar enlloc sense aportar la mén petita contribució?
Europa està morta, ja no dorm. Aquest dinosaure, relíquia de temps passats no es mou i ens podem permetre el luxe d'usurpar-ne els més preciats talls de carn. Una societat erma s'abalança contra uns pocs insectes indefensos. Res de tot això hauria de ser real, però cap mà s'ha atrevit a reaccionar en contra de la voluntat general.
Hi ha un ritual que podria ser efectiu. No ens assegura res, no aconsegueix cap objectiu lloable, però manté la gent entretinguda i il·lusionada: s'anomena "eleccions". La democràcia és el fantasma d'Europa. La llibertat ha deixat el seu tron lliure i qui l'ha ocupat és la misèria que omple els cors de les persones.
Europa dorm, quan es despertarà?

Avui és lluna plena, o quasi

La nit passada he tingut un somni força particular que m'ha condicionat durant tot el dia. No us explicaré aquest somni fundador, tot i que si n'explicaré d'altres més endavant. Però al final de tot plegat, m'he trobat creant una bitàcora, jo!!, que mai m'he n'auria cregut capaç!! De totes formes, aquest any ja hi ha hagut tans canvis a la meva vida que no ve d'un. Veurem com surt l'experiment i si cert comentari que m'han fet es complirà. He començat avui en català en honor a una noia que conec, però entre els meus amics no hi ha una única llengua que parlin tots i em sembla que acabaré escrivint en diverses llengues.